Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Tics

Els tics són vocalitzacions o moviments involuntaris repetitius, bruscs, inoportuns, no intencionals i absurds.

Característiques generals

Els tics són moviments involuntaris anormals, més freqüents en el nen i tres vegades més freqüents en l’home que en la dona. La paraula «tic» es fa servir per designar tant un signe com un trastorn. El trastorn dels tics té o tenen una expressió molt variada, ja que es pot limitar a tics simples transitoris (d’una durada inferior a un any) o pot ser tan àmplia com el trastorn de Gilles de la Tourette en el qual coexisteixen, de forma crònica i grau variable, tics motors i vocals, associats amb signes obsessius, trastorn obsessivocompulsiu, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat i conducta asocial. Els tics són molt variats. Es divideixen en motors i vocals o fònics. Els primers poden expressar-se amb moviments senzills d’un múscul o d’un grup reduït de músculs (tics motors simples) com ara parpellejar, encongir-se d’espatlles, girar el cap inclinant-lo cap a un costat o desviar els ulls cap amunt. També poden expressar-se com moviments en els quals participen diversos grups de músculs, com per exemple estendre un braç i alhora torçar el cap cap a un costat (tic motor complex). Els tics vocals també es poden classificar en simples (escurar-se el coll o tossir) i complexos. Aquests últims es caracteritzen per l’ús del llenguatge parlat i poden consistir a repetir l’última síl·laba de l’interlocutor (ecolàlia) o emetre paraules obscenes (coprolàlia), entre d’altres. En general, els tics es produeixen en brots al llarg del dia. En el nen solen ser més freqüents a casa, a l’hora de tornar de l’escola; varien d’intensitat i freqüència per temporades de 3-4 mesos de durada. Fins ara no es coneix el mecanisme pel qual es produeixen els tics. Es creu que tenen una base genètica però també hi actuen factors biològics, ambientals i emocionals.

Síndrome de Down

Hi ha molt poca informació pel que fa als tics en els nens amb síndrome de Down, però la pràctica mostra que són relativament freqüents. En general, tenen les mateixes característiques que la resta de la població. La majoria dels nens comencen a presentar tics abans dels 15 anys. La intensitat, la freqüència i el tipus de tic s’expressen amb una gran diversitat, per la qual cosa el maneig ha de ser individualitzat i ha de tenir en compte les característiques neurològiques i conductuals pròpies de la Síndrome de Down

Els nens amb síndrome de Down que a més presenten el trastorn de Gilles de la Tourette tenen un nivell cognitiu inferior al descrit en la població amb síndrome de Down i a més solen tenir dificultats en la interacció social i en alguns casos trets autistes.

Signes d’alerta

Hi ha situacions especials en les quals els tics augmenten o disminueixen. Cal recordar que els tics evolucionen en forma de brots i alternant temporades bones i dolentes. És possible que algunes vegades els brots siguin molt intensos i repercuteixin desfavorablement en el desenvolupament del nen. Per això cal saber de quina manera els tics interfereixen en el seu món emocional, familiar, social i escolar. En els casos greus es recomana consultar el metge especialista per valorar la necessitat d’instaurar un tractament medicamentós o psicològic. És fonamental evitar errors conceptuals en considerar un tic com un trastorn exclusiu del moviment i no tenir en compte els factors ambientals i psicològics necessaris per al seu tractament.

Orientacions preventivoterapèutiques

Els nens i els seus pares han de ser informats amb un llenguatge comprensible sobre les característiques generals del procés, la seva naturalesa benigna i la importància del maneig dels elements ambientals a l’escola i la família. Els pares, preocupats per la repercussió social dels tics, sovint fan pressió perquè s’instauri un tractament medicamentós. En general, el tic simple agut no requereix un tractament farmacològic, ja que sol ser lleu i transitori. En els nens amb tics complexos i trastorn de Gilles de la Tourette s’han emprat diversos fàrmacs amb resultats difícils de valorar. Actualment no es disposa de medicaments «antitics». Cap dels que s’han emprat fins ara és totalment efectiu. En una fase aguda, la majoria dels fàrmacs requereix un temps prolongat per actuar i a més no estan exempts d’efectes secundaris importants. Entre els més utilitzats hi ha l’haloperidol, la pimozida, la colonidina i la risperidona. És important no insistir al pacient que inhibeixi els seus tics, ja que això accentuarà la seva tensió nerviosa i com a conseqüència els incrementarà. Els elements ambientals externs que poden empitjorar els símptomes han de ser identificats i modificats al més aviat possible; la família i l’escola tenen un paper molt important en aquesta funció

Anar a dalt