Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Restrenyiment

La freqüència normal de les deposicions depèn de variacions individuals i també de l’edat. El temps de trànsit intestinal es va reduint progressivament, des d’unes 6 hores en el lactant petit fins al voltant de 16 hores als 2 anys d’edat i 26 hores als 3-13 anys. Tot i que el concepte de restrenyiment es relaciona habitualment amb la disminució en la freqüència de les deposicions (inferior a 2-3 per setmana), és molt més significatiu l’augment en la consistència de les deposicions, que condueix a dificultats en l’evacuació de la femta, defecació dolorosa o amb esforç i retenció fecal. El restrenyiment es considera crònic quan té una durada superior a dues setmanes. El restrenyiment crònic pot ser funcional o bé secundari a diversos trastorns orgànics. El restrenyiment funcional és molt més freqüent que l’orgànic. Al voltant del 90% dels restrenyiments crònics són de tipus funcional, és a dir, sense causes orgàniques que el justifiquin. Les causes orgàniques només expliquen un petit percentatge dels casos i inclouen defectes anatòmics, com una estenosi anal o el desplaçament anterior de l’anus, alteracions de la motilitat intestinal com el megacòlon agangliòtic o malaltia de Hirschsprung (vegeu Megacòlon), trastorns neurològics i algunes malalties endocrines i del metabolisme.

Característiques generals

Les manifestacions clíniques habituals del restrenyiment són un augment de la consistència de la femta, defecació difícil o dolorosa i disminució de la freqüència de les deposicions. El restrenyiment crònic pot provocar retenció fecal de femtes voluminoses i dures (fecalomes), distensió o dolor abdominal, dilatació de l’intestí distal i megacòlon. L’encopresi o emissió involuntària de femta també pot ser una manifestació de restrenyiment crònic. Altres manifestacions estan relacionades amb les causes. En el restrenyiment funcional hi pot haver factors de predisposició (hereditaris o constitucionals), com també factors precipitants, com ara dieta incorrecta (aportació escassa de fibra i líquids), deshidratació, processos febrils intercurrents i administració de determinats medicaments. En aquests casos, després d’una fase de restrenyiment agut, l’augment de la consistència de la femta, l’enduriment (fecalomes) i la defecació difícil o dolorosa, contribueixen a agreujar i perpetuar el problema. Això té lloc amb especial freqüència en els nens en edat preescolar, quan coincideix amb l’època d’inici del control voluntari de la defecació, durant el segon any de vida. La defecació dolorosa, agreujada per la presència de fissures anals i sagnat, pot alterar en aquests nens l’adquisició correcta dels hàbits de control de l’esfínter anal i afavorir actituds de retenció de la femta que tendeixen a empitjorar i perpetuar el restrenyiment. Quan el restrenyiment és orgànic, l’edat d’inici depèn de la causa. Alguns trastorns orgànics produeixen restrenyiment precoç i intens en el període neonatal, com és el cas de la malaltia de Hirschsprung (megacòlon

agangliòtic), amb restrenyiment que es pot acompanyar d’obstrucció o distensió abdominal i repercussió en el desenvolupament.

Síndrome de Down

El restrenyiment crònic és més freqüent en les persones amb síndrome de Down que en la població general. Es detecta fins en el 30% dels pacients amb la síndrome i s’ha relacionat amb diverses causes. El restrenyiment pot ser de tipus orgànic, produït per malformacions o anomalies digestives que s’associen amb relativa freqüència amb la síndrome de Down, com la malaltia de Hirschsprung (megacòlon agangliòtic). Aquesta possibilitat ha de descartar-se sempre en els nens amb síndrome de Down que presentin restrenyiment intens ja en el període neonatal o en els primers mesos de vida. Al marge d’aquestes causes orgàniques, hi ha molts factors afavoridors del restrenyiment crònic en la síndrome de Down, com hipotonia de la paret abdominal, trànsit a través d’un intestí lent, presència de trastorns de la motilitat al llarg de tots els segments del tub digestiu, dieta poc adequada (amb aportació escassa de fibra o de líquids) i manca d’exercici. Una altra possibilitat és que el restrenyiment estigui relacionat amb l’hipotiroïdisme associat amb la síndrome de Down.

Signes d’alerta

En la síndrome de Down, constitueixen signes d’alarma el restrenyiment intens i d’inici precoç, acompanyat de quadres de suboclusió intestinal, distensió abdominal i retard del desenvolupament, ja que pot ser secundari a patologies orgàniques greus com la malaltia de Hirschsprung o les malformacions del tub digestiu. Aquestes possibilitats requereixen diagnòstic i tractament precoços. En edats posteriors, el dolor i la dificultat en l’evacuació de la femta, la presència de fecalomes (femta voluminosa i dura) i les actituds de retenció fecal per evitar el dolor, constitueixen també signes d’alerta que requereixen l’adopció de mesures de prevenció i tractament per evitar la cronicitat del restrenyiment.

Orientacions preventivoterapèutiques

El tractament del restrenyiment implica una dieta adequada amb aportació suficient de fibra i de líquids, com també exercici físic. És també important establir els hàbits correctes de defecació. En casos que no responguin a aquestes mesures generals cal recórrer a l’ús de laxants adequats a l’edat i durant el temps suficient per establir els hàbits de defecació correctes. Quan hi ha fecalomes pot ser necessària la desimpactació inicial d’aquests mitjançant ènemes de neteja. El restrenyiment secundari amb causa orgànica requereix un tractament específic. Així, en cas de malformacions digestives o en cas de malaltia de Hirschsprung (megacòlon agangliòtic) cal resoldre quirúrgicament el defecte.

Anar a dalt