Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Ortodòncia

L’ortodòncia és una branca de l’odontologia que s’ocupa de l’estudi de la morfologia facial i bucal en les diferents etapes de creixement i desenvolupament, com també de la prevenció i la correcció de les alteracions d’aquesta morfologia i de la funció de l’aparell bucal. No és sinònim d’«aparells», ja que inclou un coneixement previ de les alteracions o les anomalies dels teixits tous orofacials, dels ossos maxil·lars, de les dents i de l’oclusió, i sempre que sigui possible procura evitar-ne la formació o el progrés de les mateixes. Aquestes anomalies solen resumir-se amb el terme «maloclusió».

Consideracions generals

En la instauració d’una maloclusió intervenen factors d’ordre genètic o hereditari i factors adquirits, com ara problemes respiratoris, deglució anormal, succió del polze, retards en l’erupció dentària. Es recomana fer visites periòdiques a l’ortodoncista des que el nen completa la dentició de llet per valorar el creixement i el desenvolupament de l’àrea dentomaxil·lofacial i fer un diagnòstic dels problemes morfològics i funcionals (maloclusió) per tal de decidir, si escau, la necessitat de tractament.

Síndrome de Down

Algunes maloclusions són característiques de la síndrome de Down, mentre que altres no es poden considerar que ho siguin. La seva freqüència varia segons els diferents autors que han estudiat els problemes en nens amb Síndrome de Down

Sol haver-hi un dèficit en el desenvolupament del maxil·lar superior tant horitzontalment com verticalment, que determina una «mossegada» creuada posterior (els queixals) i anterior (els incisius), en la qual les dents superiors mosseguen per dins les inferiors, com també una manca d’espai en l’arcada dentària per ubicar totes les dents, la qual cosa provoca una mala alineació o apinyament dentari. La macroglòssia veritable o relativa (o llengua de grans dimensions), juntament amb la hipotonia generalitzada muscular que presenten els nens amb síndrome de Down, influeix en l’aparició d’una «mossegada oberta» o manca de contacte de les dents superiors amb les inferiors. El recanvi de dents és irregular i tant l’aparició de les dents de llet com de les definitives sol retardar-se. Molts cops això implica una retenció prolongada de les dents de llet i una erupció alterada de les dents definitives amb la consegüent mala alineació dentària. En els nens amb síndrome de Down són freqüents les anomalies pel que fa al nombre i la forma de les dents. El fet que manquin peces dentàries (agènesi) o que aquestes tinguin unes dimensions inferiors (microdòncia) comporta una major complexitat en el maneig de les maloclusions d’aquests nens.

 

[Fig. 2.30 Mossegada creuada posterior.

Fig. 2.31 Mossegada creuada anterior.

Fig. 2.32 Apinyament dentari.

Fig. 2.33 Mossegada oberta.]

 

Signes d’alerta

Cal valorar: a) les mossegades creuades posteriors unilaterals o bilaterals (Fig. 2.30); b) les mossegades creuades anteriors d’una dent o més (Fig. 2.31); c) les retencions prolongades de dents de llet o erupcions tardanes de peces definitives; d) els apinyaments dentaris (Fig. 2.32); i e) les mossegades obertes (Fig. 2.33).

Orientacions preventivoterapèutiques

Cal decidir el tipus de tractament segons el tipus de maloclusió, la dentició i l’edat del nen amb Síndrome de Down

És evident que el comportament del nen influeix notablement en la decisió d’iniciar o no un tractament. a) Dentició de llet (3-6 anys). Cal vigilar el recanvi dentari i supervisar la higiene dental. En aquesta etapa és molt important la reeducació de la funció de la llengua i de la musculatura orofacial. d) Dentició mixta (entre 7 i 12 anys). Cal vigilar el recanvi dentari, per la qual cosa és de gran utilitat practicar una ortopantomografia o radiografia panoràmica on es visualitzen els problemes d’erupció i de manca de peces (Fig. 2.34). Molts cops cal extreure les dents de llet per facilitar la sortida de les dents definitives i evitar malposicions i apinyament. En aquestes edats es poden tractar els problemes transversals («mossegades creuades») amb aparell fix mitjançant una expansió de l’os maxil·lar superior. Els aparells amovibles no estan indicats en els nens amb síndrome de Down ja que dificulten la dicció i requereixen molta col·laboració del pacient. És important tenir en compte els problemes funcionals de respiració, de funció de la llengua, que acompanyen o agreugen la maloclusió. Els problemes sagitals (mossegades invertides d’incisius, és a dir, que les dents superiors mosseguen per dins les inferiors) o verticals (mossegades obertes, quan les dents superiors no toquen les inferiors) poden o no tractar-se segons la gravetat. Per tant, cal fer un bon diagnòstic mitjançant una teleradiografia lateral de crani (Fig. 2.35). En aquesta etapa, el nen amb síndrome de Down es troba en fase de creixement i aquest pot ser redirigit o modulat per tractar la maloclusió segons la gravetat. Qualsevol tractament precoç en aquesta etapa implica una supervisió periòdica fins que el nen completi la dentició definitiva, el creixement i la seva reavaluació, si bé algunes vegades cal iniciar una segona fase de tractament. c) Dentició definitiva (més de 13 anys). En aquesta etapa cal avaluar tots els problemes detingudament mitjançant un bon diagnòstic i quantificar la gravetat i el pronòstic de la maloclusió per decidir les possibilitats de tractar-la. Com més greu sigui, més difícil serà aconseguir un resultat òptim. En el tractament ortodòntic dels nens amb síndrome de Down és imprescindible la col·laboració dels pares i del nen en la higiene bucodental i en la cura dels aparells. No es pot renunciar a millorar la condició d’aquests nens i s’ha de contribuir d’alguna manera a la seva integració social.

 

[Fig. 2.34. Ortopantomografia.]

[Fig. 2.35. Teleradiografia lateral del crani.]

Anar a dalt