Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Obesitat

L’obesitat és una malaltia crònica d’origen divers que es defineix com un excés de greix corporal en una proporció que afecta negativament la salut, resultat d’un balanç positiu prolongat d’energia. En el desenvolupament de l’obesitat hi ha implicats tres factors bàsics –genètics, ambientals i el sedentarisme– i altres menys freqüents, que són els produïts per medicaments o per diferents malalties.

Característiques generals

La presència de l’obesitat dóna lloc a trastorns relacionats amb malalties cardiovasculars i l’arteriosclerosi, com ara dislipèmia, hipertensió arterial i diabetis tipus 2, que quan es presenten de forma conjunta constitueixen la «síndrome metabòlica». També va lligada a malalties de l’aparell respiratori, del sistema nerviós, gastrointestinals i hepàtiques, genitourinàries, musculoesquelètiques, immunològiques, oftalmològiques o dermatològiques. Per això és molt important actuar, tant per prevenir els factors de risc com per intervenir precoçment en les malalties relacionades, perquè el seu efecte sobre la salut sigui al més limitat possible.

Síndrome de Down

Actualment, l’obesitat està augmentant tant en la població infantil com en l’edat adulta arreu del món. En les persones amb síndrome de Down, aquest problema de salut és encara més important a causa de la predisposició genètica que presenten. En les darreres dècades, el problema de l’obesitat en persones amb síndrome de Down ha disminuït gràcies a la sensibilització de les famílies davant del problema, a l’aparició de programes de medicina preventiva i als canvis que s’han produït en l’estil de vida. Un cop instaurada l’obesitat, en la majoria dels casos cal fer canvis d’hàbits alimentaris i d’estil de vida en l’entorn familiar.

Signes d’alerta

Els signes i símptomes més comuns que exigeixen atenció mèdica són l’excés de pes i l’increment del greix corporal, les alteracions bioquímiques detectades en anàlisis clíniques (colesterol, glucèmia, àcid úric, triglicèrids), el sedentarisme, els dolors articulars quan ja es detecta un possible sobrepès, els problemes psicològics (depressió, autoestima baixa) i els problemes respiratoris.

Orientacions preventivoterapèutiques

Atès que es tracta d’un trastorn crònic que requereix tractament continu, la prevenció es converteix en una prioritat, sobretot en l’edat pediàtrica. L’objectiu principal de la prevenció de l’obesitat és l’educació alimentària des de la infantesa, per tal d’instaurar hàbits alimentaris saludables que es mantinguin en l’edat adulta (vegeu Alimentació). El tractament de l’obesitat té com a objectiu establir uns bons hàbits alimentaris, reestructurar la dieta i portar a terme l’educació nutricional del pacient i la família. Les pautes hipocalòriques són el principal tractament per a l’obesitat. Aquestes pretenen aconseguir un balanç energètic negatiu, és a dir, que entrin menys calories de les que surten. Cal seguir una pauta alimentària equilibrada pel que fa als nutrients i adequada per a cada pacient. És important que la nova pauta dietètica s’adapti als gustos i als costums del pacient i que sigui al més variada possible per evitar caure en la monotonia i, al seu torn, a l’abandonament del tractament. L’exercici físic és un altre dels pilars fonamentals per tractar l’obesitat. La pràctica d’exercici moderat i adequat permetrà a cada pacient mantenir el to muscular i augmentar la despesa energètica. La combinació de la dieta i l’exercici físic aconseguiran la disminució progressiva de pes i el seu manteniment en el temps. Altres tractaments necessaris per aconseguir l’èxit del tractament són el suport psicològic i en alguns casos l’ajuda de medicaments específics per al tractament de l’obesitat. En el cas d’obesitat extrema (obesitat mòrbida) pot estar indicada la cirurgia bariàtrica (reducció d’estómac) o altres tècniques com el baló intragàstric. El resultat final del tractament només tindrà èxit si s’aconsegueix modificar la conducta alimentària.

Anar a dalt