Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Masturbació

La masturbació es defineix com l’estimulació dels òrgans genitals o de zones erògenes amb la mà per tal de proporcionar plaer sexual, que poden o no portar a l’orgasme.

Característiques generals

El verb masturbar fa referència a la pràctica de la masturbació. Generalment es tracta d’una pràctica sexual cap a un mateix, si bé també s’admet l’ús del mateix verb per a l’estimulació realitzada sobre els genitals d’una altra persona amb les mateixes finalitats plaents. La masturbació sol realitzar-se amb les mans o mitjançant el fregament dels genitals contra un objecte.

Síndrome de Down

En la síndrome de Down, la masturbació pot aparèixer com una necessitat –de vegades, fins i tot d’una manera estereotipada– i rarament va acompanyada d’una fantasia sexual. Les persones amb una discapacitat greu tenen un comportament sexual que es limita a la masturbació, entesa com una manera d’autoestimulació rítmica amb l’única funció de descarrega i sense una fantasia sexual que l’acompanyi. La discapacitat moderada permet travessar per etapes psicosexuals a la recerca de plaer que es redueix a la masturbació sense buscar el coit. Les persones amb discapacitat lleu o lleugera poden accedir a una sexualitat plena sempre que rebin una educació en aquest sentit i s’admeti que tenen sexualitat.

Signes d’alerta

Cap als 4 anys, els nens juguen amb els seus genitals i s’exploren però, a partir d’aquesta edat i fins a l’entrada de la pubertat, deixen de fer-ho. La masturbació, en aquesta etapa, és un símptoma d’algun desajust o trastorn. En la població amb síndrome de Down, com que els temps d’evolució són més lents, la manipulació dels genitals pot allargar-se fins als 5 o 6 anys. Després d’aquesta edat i fins a la pubertat no hauria d’aparèixer. Masturbar-se en la pubertat, en l’adolescència i en l’edat adulta és una activitat plaent no inhabitual. Tanmateix, el fregament dels genitals de manera compulsiva, en qualsevol moment i lloc i de forma estereotipada, no es correspon amb el que s’entén per masturbació, sinó que es tractaria d’un símptoma d’ansietat, de sobreexcitació o d’una alteració de la conducta que ha de ser diagnosticada i tractada.

Orientacions preventivoterapèutiques

Hi ha força perjudicis al voltant de la sexualitat de les persones amb Síndrome de Down

Per por a despertar el desig sexual, es restringeix la informació i no es parla de sexualitat. La persona amb discapacitat rep molt poca informació sobre el seu cos, sobre les diferències anatòmiques, la masturbació i les relacions sexuals. I això li crea una confusió important. La persona amb síndrome de Down es masturba perquè té necessitats però viu les reaccions del seu cos (ereccions, pol·lucions, satisfacció) com a aspectes parcials de la sexualitat, perquè li manca la integració, la relació causa-efecte (primer hi ha una fantasia sexual, que provoca una erecció i el desig de masturbar-se). Hi ha el prejudici que el fet mateix de la discapacitat, del retard mental, no ofereix una barrera de contenció suficient per als impulsos sexuals primitius. En aquest sentit, la sexualitat seria quelcom incontenible i desorbitat, per això es reprimeix. És important acceptar la sexualitat de les persones amb Síndrome de Down

Probablement la masturbació sigui l’única forma d’expressió utilitzada, ja que la majoria de les persones amb aquesta discapacitat no accedeixen a una vida de parella. L’educació sexual és bàsica, en aquest sentit. Cal traslladar la masturbació al terreny de la intimitat i no permetre que es practiqui en qualsevol lloc i a la vista de tothom. No es pot donar un tractament especial a una cosa corrent. Per això, la informació i l’educació són qüestions bàsiques per evitar situacions incòmodes o difícils d’acceptar.

Anar a dalt