Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Llenguatge

El llenguatge és el conjunt de sons i paraules amb què s’expressa el pensament, qualsevol forma de comunicar el pensament. És la manera d’expressar-se i el conjunt de senyals que donen a entendre alguna cosa.

Característiques generals

El llenguatge és la base de la comunicació humana i està en relació amb aspectes emocionals i socials bàsics de la persona. Pel que fa al desenvolupament, es poden assenyalar, de manera orientativa, unes etapes que aniran marcant l’aparició de noves propietats i qualitats fonètiques, sintàctiques i semàntiques a mesura que el nen creix. a) Etapa prelingüística o preverbal. Comprèn el primer any de vida i fa referència a les primeres manifestacions d’expressió, molt lligades al cos. En aquest període, la comunicació que estableix el nen és de tipus afectiu i gestual. La mare li parla mentre l’acarona i gesticula per estimular-lo lingüísticament. La paraula ha d’acompanyar sempre el gest i les activitats de la mare amb el seu fill. Cap als 10 mesos, el bebè imita sons sense entendre què vol dir, tot i que aviat les seves paraules respondran a un significat. b) Etapa verbal. S’inicia amb l’expressió de la primera paraula amb intenció comunicativa. Les nenes comencen a parlar una mica abans que els nens, però cadascú té el seu ritme a l’hora d’adquirir el llenguatge, per la qual cosa no és convenient generalitzar. Els especialistes estimen que el 90% dels nens que parlen emeten les seves primeres paraules entre els 15 i els 18 mesos d’edat. Al voltant dels 3 anys, el nen fa identificacions entre pensament i llenguatge i es produeix un increment ràpid del vocabulari (verbs auxiliars, articles determinats). Comença a utilitzar les proposicions i fa servir un llenguatge comprensible. Als 4 anys domina força la gramàtica, però s’expressa amb un estil propi. Entre els 4 i 5 anys, amb el desenvolupament de la capacitat simbòlica, pot respondre preguntes relacionades amb les seves coses personals i evocar i representar mentalment objectes, accions i situacions que van més enllà de la realitat i el present. Entre els 6 i els 7 anys s’inicia l’etapa escolar i el nen té ja una maduresa neurològica adequada per a l’aprenentatge i un llenguatge cada cop més abstracte, que li permet percebre diferents unitats lingüístiques dins d’una lectura. El seu pensament es torna més lògic, pot tenir en compte les opinions que els altres tenen de la seva persona i prendre consciència d’ell mateix. La percepció que tingui d’ell mateix influirà en la seva personalitat i en la seva adaptació social.

Síndrome de Down

Segons J. A. Rondal, professor expert en Psicologia de la Universitat de Lieja (Bèlgica), «el desenvolupament del llenguatge en el nen amb síndrome de Down segueix un procés similar al de la resta dels nens, si bé el ritme és més lent i l’adquisició queda incompleta». Els primers sons són els balbuceigs i les primeres paraules són les mateixes 137 que les que pronuncien els altres nens, tot i que apareixen més tard. En el nen amb síndrome de Down també apareix primer el nom, després el verb i més endavant la combinació d’ambdós i la construcció de frases amb un significat que correspon a un desig. El nen entén que, a través del llenguatge, pot expressar-se. El procés és més lent i l’organització gramatical i sintàctica més pobre i incompleta. En les persones amb síndrome de Down, la parla pot ser poc intel·ligible, la qual cosa pot implicar l’aparició d’altres problemes, ja que el nen entén les coses, sap el que vol dir, però no ho pot expressar. La frustració que genera produeix un retraïment en el llenguatge o determinades patologies.

Signes d’alerta

Les dificultats d’expressió generen inseguretat i ansietat en el nen, ja que percep que no se l’entén com cal. Això pot produir una inhibició del llenguatge oral i una major utilització del llenguatge gestual. Com s’ha esmentat, en els nens amb síndrome de Down, el llenguatge és més lent, però apareix. Si no es desenvolupa, cal visitar un especialista perquè avaluï què és el que li està passant. Pot haver-hi un problema físic, com la hipoacúsia, o un trastorn mental de tipus autista, caracteritzat per l’absència gairebé total de llenguatge parlat. En cap cas convé atribuir-ho a la síndrome i no diagnosticar-ho. També s’han d’observar els soliloquis (el fet de parlar sols), que en la síndrome de Down són molt freqüents. Parlar sol, en veu alta, pot ser una manera de donar suport al pensament o bé una manifestació de trastorn mental. La tartamudesa que apareix en la infància és un trastorn funcional, però si persisteix pot ser degut tant a un factor neurològic com emocional. El mutisme pot tenir el seu origen en una inhibició; la verborrea, les ecolàlies, la no aparició del llenguatge poden estar lligades a un trastorn de tipus psicòtic. Per esbrinar de quin tipus de situació es tracta és convenient consultar l’especialista, que valorarà el problema i el moment adequat de tractar-lo. En la síndrome de Down, la patologia del llenguatge està molt lligada als trastorns emocionals i cal entendre bé l’origen del problema per adequar-lo convenientment.

Orientacions preventivoterapèutiques

Les dificultats de llenguatge en els nens amb síndrome de Down són motiu de gran preocupació familiar. I la preocupació pot fer oblidar que, en la síndrome de Down, el llenguatge presenta uns problemes característics inherents a aquest tipus de discapacitat i que sol aparèixer més tard que en la població general. El llenguatge no és un aspecte parcial de la persona sinó que està profundament relacionat amb les emocions i amb les relacions personals i socials; la seva finalitat és la comunicació. La inquietud gira al voltant de com intervenir per, en primer lloc, afavorir el desenvolupament del nen per tal que, després, pugui aconseguir un llenguatge més intel·ligible. Citant A. Doménech i T. Valls, logopedes de la Fundació Catalana Síndrome de Down, «aquesta inquietud genera, de vegades, intervencions excessivament precoces, incisives, que produeixen l’efecte contrari al que es desitja. Hi ha nens que reben atenció del logopeda fins i tot abans de començar a parlar». És molt important donar-li al nen un temps perquè aprengui a parlar. El fet de manifestar un dèficit no vol dir que calgui iniciar un tractament de logopèdia. No convé avançar-se, ja que una intervenció inadequada es converteix en una tasca que deslliga l’aprenentatge de la motivació i pot generar bloqueigs, tartamudesa, tics o alentiment de l’aprenentatge.

Anar a dalt