Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Laxitud lligamentosa

Una laxitud excessiva dels lligaments comporta una disminució de la capacitat de contenció de les estructures articulars per alteració del lligament, que no és més que una membrana o fascicle de teixit fibrós dens que s’insereix entre els ossos amb la missió d’unir les articulacions.

Característiques generals

L’alteració del teixit dels lligaments, que habitualment són molt resistents i pràcticament estan mancats de teixit elàstic, fa que aquestes formacions anatòmiques siguin més elàstiques del normal però més fràgils. Això condiciona una mobilitat de les articulacions superior al que és habitual, és a dir, una laxitud articular que en moltes ocasions pot trobar-se en persones sanes i normals, variable segons les ètnies, més freqüent en el sexe femení i en els nens, i que va decreixent ja en l’adolescència i en l’edat adulta. Són freqüents les hipermobilitats adquirides en persones que practiquen el ballet, la gimnàstica i l’acrobàcia. Quan una laxitud articular molt augmentada s’associa amb altres símptomes constitueix els anomenats síndromes d’hiperlaxitud articular o hipermobilitat articular. Aquesta alteració lligamentosa es produeix sovint en síndromes en les quals hi ha anomalies de caràcter hereditari en les fibres col·làgenes, provocades per mutacions genètiques, com ara les síndromes d’Ehlers-Danlos, de Down, de Marfan i en l’osteogènesi imperfecta, entre d’altres. La valoració d’aquesta hiperlaxitud la detecta el traumatòleg amb maniobres o proves diagnòstiques ben establertes.

Síndrome de Down

La hiperlaxitud lligamentosa en les persones amb síndrome de Down és àmpliament reconeguda i, associada amb la hipotonia muscular, provoca la major part de les inestabilitats articulars que es descriuen en aquesta síndrome i que cal diferenciar del que és una luxació articular congènita o adquirida. La inestabilitat pot provocar a la llarga una luxació que passa per fases intermèdies de subluxació. La inestabilitat atlantoaxial pot ocasionar greus conseqüències, ja que pot originar lesions neurològiques per la compressió de la medul·la espinal en una subluxació de l’atles sobre l’axis (vegeu Columna vertebral). La inestabilitat o subluxació del maluc és una entitat completament diferent de la luxació congènita d’aquest (vegeu Luxacions). Aquesta inestabilitat no impedeix la deambulació però provoca inquietud en els pares, perquè, algunes vegades, el nen fa saltar l’articulació amb contraccions musculars. Les característiques de la pelvis dels nens amb síndrome de Down, amb amplitud de les ales de l’os ilíac i un sostre de l’acetàbul més horitzontal, disminueixen la facilitat de luxació, però solen presentar desviacions cap a dins de les extremitats inferiors (coxa valga, anteversió femoral). Les inestabilitats del genoll (vegeu Luxacions) en les quals la ròtula es desplaça sobre el fèmur són també freqüents i arriben a la luxació completa de la ròtula. Aquestes ròtules hipermòbils suposen dolors ocasionals a l’hora de caminar i vessaments articulars. La luxació que esdevé crònica comportarà una marxa en flexió de l’extremitat inferior per pèrdua del paper de l’aparell extensor d’aquesta. És molt freqüent l’aparició de peus plans per distensió del lligament corresponent, amb verticalització de l’os astràgal que pot alterar l’inici de la marxa i la deambulació correcta (vegeu Peus).

Signes d’alerta

En la inestabilitat atlantoaxial cal valorar la possible aparició de simptomatologia neurològica, com ara incontinència urinària, debilitat muscular, trastorns de la marxa, exageració dels reflexos tendinosos, la qual cosa pot evitar l’aparició de seqüeles invalidants. Es valorarà si els nens cauen sovint, si la seva resistència disminueix o si prefereixen estar asseguts (sedestació). També serà important valorar el mal al clatell, la disminució del moviment de la columna cervical o episodis de torticoli. En la inestabilitat de maluc o davant de la possibilitat d’aparició d’una necrosi de l’epífisi superior del fèmur (malaltia de Perthes), caldrà tenir en compte qualsevol tipus de marxa claudicant que presenti el nen encara que no es queixi. Les alteracions per inestabilitat de genoll i les alteracions dels peus poden donar simptomatologia com ara esquinços de repetició, caigudes freqüents i trastorns de la marxa.

Orientacions preventivoterapèutiques

Poden sintetitzar-se en els punts següents: a) valoració periòdica per part del pediatre, el neuròleg i el cirurgià ortopèdic; b) control de l’aparició de simptomatologia neurològica; i c) tractament conservador amb fisioteràpia. Es desaconsellen les pràctiques esportives que comporten col·lisió o mobilitat excessiva de les vèrtebres cervicals. En cas d’inestabilitat o luxació declarada amb simptomatologia neurològica, caldrà indicar una estabilització quirúrgica. Davant la possibilitat d’una lesió en l’articulació coxofemoral i una luxació recidivant i invalidant d’aquesta articulació, caldrà recórrer a la intervenció quirúrgica. En el genoll inestable per subluxació fèmur-ròtula s’ha demostrat que les ortesis (dispositius ortopèdics) són bastant ineficaços, per la qual cosa s’aconsella centratge rotular i intervenció precoç. En els peus plans, que per ells mateixos no alteraran l’inici de la marxa, i sempre que siguin molt pronunciats, l’ortesi plantar ben realitzada pot ajudar a millorar la marxa. Cal evitar sempre el calçat ortopèdic rígid que empitjorarà la deambulació. En adults amb gran deformitat pot aconsellar-se l’artròdesi correctiva.

 

Anar a dalt