Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Hipotonia

El to muscular és la contracció parcial, passiva i continua dels músculs. Ajuda a mantenir la postura de forma involuntària, no depèn de la força muscular sinó de la capacitat de regular la contracció dels músculs de forma equilibrada. Quan el to muscular està disminuït es presenta el que es coneix com a hipotonia i quan està augmentat s’anomena hipertonia.

Característiques generals

El to muscular depèn d’un entramat complex de vies que interaccionen entre si. Hi ha implicades diverses estructures del sistema nerviós, el cerebel, la medul·la espinal i els nervis. El to muscular, juntament amb l’esquelet i les articulacions, dóna el suport necessari al cos per controlar la postura i el moviment. El to muscular és fonamental per a l’adquisició adequada del desenvolupament motor. Durant els primers dos anys de vida, el nen passa d’estar bocaterrosa a controlar el cap, mantenir-se assegut, posar-se dempeus i caminar. Aquesta capacitat de desplaçament ens permet la interacció amb l’ambient que ens envolta, fet indispensable en el desenvolupament global de l’ésser humà (vegeu Desenvolupament psicomotor). El desenvolupament del to muscular segueix un ordre descendent del cap als peus. Primer es desenvolupa el to dels músculs del coll i el tronc per poder-se asseure i després les extremitats per posar-se dempeus; el temps en el qual tenen lloc aquests canvis està subjecte a una gran variabilitat de factors genètics i ambientals. La hipotonia és una manifestació clínica que es presenta en una gran diversitat de malalties o trastorns i és un clar condicionant negatiu per al desenvolupament motor del nen.

Síndrome de Down

La hipotonia és un dels signes més característics de la Síndrome de Down

Tots els nens amb síndrome de Down presenten en menor o major grau una hipotonia associada habitualment amb una gran laxitud de les articulacions, per la qual cosa la majoria de les habilitats motrius s’adquiriran amb cert retard (Taula 2.2). La majoria dels nens amb síndrome de Down seran capaços d’adquirir la marxa autònoma al voltant dels 2 anys. Les característiques descrites abans condicionen la presència de patrons motors peculiars. La variació més freqüent és ometre el gateig i substituir-lo pel rastreig, el volteig o el desplaçament assegut sobre les natges (shuffling). És freqüent observar canvis posturals de forma anòmala per passar de la posició d’ajagut a assegut i viceversa, obrint molt les cames i empenyent amb els braços fins a aconseguir asseure’s. A mesura que el nen es fa gran, s’observa una millora del to muscular, tot i que persisteix una discreta ineptitud motora. Els dèficits sensorials, les discapacitats intel·lectuals i les malalties cròniques poden repercutir de forma negativa en el desenvolupament motriu. El nen amb algun defecte cardíac greu presenta una major hipotonia, un major retard en el desenvolupament motriu en comparació amb els nens amb síndrome de Down sense cardiopatia, amb un desenvolupament mental similar en ambdós casos.

Signes d’alerta

La pèrdua de les habilitats motores prèviament adquirides o un retard superior a l’esperat s’ha de consultar amb el pediatre per conèixer les possibles causes que el condicionen. L’empitjorament agut del grau d’hipotonia pot estar associat amb quadres infecciosos transitoris que generalment s’acompanyen de febre, com els catarros i la gastroenteritis. En els nens molt hipotònics és important vigilar els processos respiratoris, ja que poden desencadenar un quadre de dificultat respiratòria.

Orientacions preventivoterapèutiques

En els 2 primers anys de vida, és important la tasca conjunta del fisioterapeuta i la família a través d’activitats que potenciïn el desenvolupament motriu. Han de ser activitats generalment lúdiques i atractives per al nen amb l’objectiu de facilitar l’adquisició de determinades postures i provocar el desenvolupament de reaccions d’equilibri. Pel que fa a l’atenció precoç, s’ha de seguir la seqüència de desenvolupament, respectar el ritme de cada nen i oferir un ambient segur i interactiu. En els primers anys de vida, l’estimulació no se centra en una àrea de manera exclusiva sinó que s’intervé globalment en totes les àrees de desenvolupament, sobretot en les que presenten un major retard. La família i especialment els pares són els que creen l’ambient que envolta el nen i els professionals serviran de guia i suport durant el procés.

Anar a dalt