Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Higiene dental

L’elevada predisposició dels nens amb síndrome de Down a presentar patologia bucodental causada per trastorns neurològics o motors que condicionen la masticació, els moviments linguals i l’habilitat de manipulació, com també per dèficits immunològics, implica la necessitat imperiosa d’instaurar el més aviat possible una higiene dental adequada i mantenir-la. La intervenció dels pares és bàsica i necessària fins que el nen assoleixi l’autonomia suficient. a) Dentició de llet o decídua (1-6 anys). Un cop han sortit les primeres dents es poden netejar amb una gaseta mullada amb aigua. Quan el seu nombre és superior, cal establir una rutina més minuciosa i sistemàtica per garantir que totes queden netes. Cal començar primer per dalt i pel mateix costat i netejar la superfície de fora i després la de dins, i en darrer lloc, les cares de masticació dels queixals i la llengua. Es recomana la neteja completa després de sopar. Els nens amb síndrome de Down no solen ser massa col·laboradors i si els pares estan cansats al final del dia, l’experiència pot no ser positiva, per la qual cosa cal recordar la necessitat de ser persistents. La forma més còmoda per obtenir un bon accés a la cavitat bucal és col·locar el nen ajagut i el cap recolzat sobre la falda del pare o de la mare; per aconseguir que obri la boca és útil lliscar el dit índex de la mà esquerra en la comissura bucal pressionant cap avall. Quan el nen creix, cal efectuar aquesta operació en posició vertical, amb el pare col·locat al darrere. No és recomanable fer servir dentifrici, perquè dificulta la visió de la zona i és fàcil ingerir-lo. S’ha d’esperar que el nen aprengui a escopir i a no empassar. És recomanable limitar la quantitat de pasta dental a la mida d’un pèsol. El nen ha d’anar responsabilitzant-se de forma progressiva de la higiene dental, segons la seva maduració psicomotora, si bé els pares han de supervisar-la cada dia. Els raspalls de dents més recomanables són els de cerres toves de punta arrodonida, de capçal petit i mànec gros. La tècnica del raspallat no és massa important; el que s’ha de pretendre és que vagi adquirint l’hàbit. Ateses les dificultats d’habilitat manual en els nens amb síndrome de Down, els pares sempre han de supervisar i repassar les seves accions. L’ús de raspalls elèctrics pot ajudar, però als nens no els solen agradar per la vibració i el soroll, que els espanten fàcilment. b) Dentició mixta i definitiva (a partir dels 7 anys). Quan comencen a sortir les dents definitives no es pot descuidar la higiene bucodental en els nens amb Síndrome de Down

Ha d’establir-se el raspallat després dels àpats. Els pares han de supervisar el raspallat, com a mínim el de la nit. Sol ser útil l’ús de revelador de placa, pastilles que es dissolen a la boca i tenyeixen les zones brutes de les dents i així milloren el raspallat. Segons el risc de càries pot ser necessari l’ús de col·lutoris de fluor, sempre que el nen sàpiga mantenir el líquid a la boca i després escopir-lo. Quan surten els primers queixals definitius poden aplicar-se segelladors de fissures, un material de resina que emplena els solcs i les fissures de les cares que masteguen dels queixals, per evitar la càries en una zona de fàcil retenció d’aliments i de raspallat deficient, ja que estan situats molt enrere dins la boca. Es recomana visitar periòdicament el dentista des dels 3 anys perquè el nen es vagi acostumant a l’entorn de la butaca dental. Per a alguns nens amb síndrome de Down pot ser complicat entendre què passa al seu voltant, sobretot si han hagut de ser reconeguts per diversos metges, per la qual cosa és lògic que davant la butaca dental tinguin por i mostrin rebuig. Aquesta actitud millora amb l’edat. Cal que tant els pares com el professional tinguin molta paciència, però no es pot oblidar que la higiene dental d’aquests nens mereix un esforç continu de cara al futur.

Anar a dalt