Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Hepatitis

El terme hepatitis es refereix a la inflamació del fetge, ja sigui aguda o crònica. L’hepatitis pot ser causada per diverses causes, com ara agents infecciosos (virus, bacteris), tòxics (alcohol, verins, fàrmacs), trastorns metabòlics, alteracions immunològiques (presència d’anticossos) i altres causes. Les més freqüents són les hepatitis infeccioses, sobretot les produïdes pels virus A (virus de l’hepatitis A), B (virus de l’hepatitis B) i C (virus de l’hepatitis C), que afecten el fetge de forma selectiva i poden ocasionar manifestacions lleus o greus. Altres virus poden afectar el fetge de forma menys específica i són responsables de fins a un 10% de les hepatitis agudes. Entre aquests es troben el virus d’Epstein-Barr (causant de la mononucleosi infecciosa i de l’amigdalitis) i el citomegalovirus. En les malalties produïdes per aquests agents solen predominar les manifestacions no hepàtiques.

Característiques generals

Convé considerar aquí les hepatitis provocades pels principals virus de l’hepatitis. a) Hepatitis A. L’epidemiologia de l’hepatitis A varia segons l’àrea geogràfica. En zones amb condicions sanitàries deficients, la infecció és corrent (endèmica) i la major part de la població adulta està immunitzada perquè va adquirir la infecció durant la infància. En canvi, en els països desenvolupats és poc freqüent que la infecció tingui lloc durant l’edat pediàtrica i un alt percentatge de la població adulta és susceptible de patir la infecció. Ocasionalment es produeixen brots epidèmics en col·lectivitats (residències, centres per a discapacitats) que atenen o alberguen poblacions de risc o susceptibles de contraure la infecció. Les persones que viatgen a zones en les quals la malaltia és molt habitual (endèmia alta) constitueixen un altre grup de risc. La principal via de transmissió de l’hepatitis A és la ingestió d’aigua i aliments contaminats i també el contacte amb persones infectades. El virus s’elimina per la femta durant el període d’incubació i els primers dies de la malaltia. L’hepatitis A és una malaltia aguda. El període d’incubació és d’uns 30 dies. En lactants i nens petits la infecció sol ser no aparent o lleu, sense icterícia, i es pot manifestar com una diarrea aguda. La infecció és més evident en nens grans i adolescents. S’inicia amb una fase prèvia de malestar i febre de diversos dies, seguida d’inapetència, nàusees, vòmits, dolor abdominal, icterícia i elevació de les transaminases (enzims hepàtics). Els símptomes solen resoldre’s en 2-3 setmanes. El diagnòstic pot confirmar-se per detecció en sang d’anticossos de tipus IgM davant el virus de l’hepatitis A. L’hepatitis A es resol espontàniament, sense derivar en infecció crònica. b) Hepatitis B. L’hepatitis B és encara un problema de salut pública en molts indrets del món. Al voltant del 5% de la població mundial és portadora crònica del virus de l’hepatitis B però la prevalença no és uniforme, amb zones de prevalença baixa (2%), mitjana (2-7%) i alta (més del 8%). El virus de l’hepatitis B es troba en altes concentracions en la sang de les persones infectades i també en diverses secrecions corporals (semen, fluids vaginals, saliva). En les zones geogràfiques amb prevalença elevada de la infecció, la forma predominant de contagi es produeix en nounats a partir de mares infectades pel virus (transmissió vertical). En aquest cas, la infecció s’adquireix en el naixement i és molt freqüent la progressió cap a una fase crònica, la qual cosa constitueix un factor de risc per a la persistència i la disseminació del virus en la població general. En les zones amb prevalença mitjana la infecció sol produir-se més tard, durant la infantesa o la joventut, i el contagi té lloc en l’àmbit familiar (transmissió horitzontal). En països desenvolupats i regions de prevalença baixa, les rutes de transmissió inclouen l’ús de xeringues contaminades (drogoaddictes amb injectables), altres contactes a través de la pell (tatuatges o pírcings amb materials contaminats) i les relacions sexuals. L’edat d’adquisició es desplaça als adults joves. L’adopció d’estratègies per eliminar la transmissió del virus de l’hepatitis B n’ha reduït de forma significativa la incidència en nens i adolescents, tant en països desenvolupats com en alguns en vies de desenvolupament. El període d’incubació de l’hepatitis B és de 30-180 dies. En lactants i nens menors de cinc anys, sol anar acompanyada de símptomes evidents, amb tendència freqüent a esdevenir crònics. En nens grans i adolescents, la infecció pel virus pot ser aguda i de resolució espontània. Diversos marcadors analítics permeten confirmar la infecció i la fase evolutiva en la qual es troba el pacient. c) Hepatitis C. La prevalença de portadors crònics del virus de l’hepatitis C al món és del 2-3%. Només una petita proporció dels infectats són nens. La infecció produïda pel virus de l’hepatitis C es transmet a partir de la sang o de productes derivats de sang contaminada. En els nens les formes de transmissió són la transmissió vertical (que es produeix en un 5% dels nounats de mares infectades pel virus de l’hepatitis C) i l’horitzontal, que es produeix per contagis en l’àmbit familiar, si bé el risc de transmissió es considera molt baix. Les vies de transmissió en adolescents i joves inclouen l’ús compartit de xeringues contaminades i el contacte de pell amb sang o productes derivats de sang contaminada. Amb menor freqüència, el contagi té lloc a través de relacions sexuals. El període d’incubació habitual és de 6-12 setmanes. En nens i adolescents moltes infeccions agudes per aquest virus són clínicament silencioses i solen passar desapercebudes (menys del 25% tenen símptomes). Els anticossos davant del virus de l’hepatitis C se solen detectar al cap de 2-4 setmanes de produir-se la infecció. L’hepatitis C esdevé crònica en un alt percentatge de casos.

Síndrome de Down

En la síndrome de Down, les hepatitis virals tenen un interès especial, sobretot la A i la B. Tradicionalment, els nens amb síndrome de Down mostren una prevalença elevada de la infecció per virus de l’hepatitis B a partir de l’escolarització. A més, l’afectació crònica i la seva contagiositat són particularment persistents. L’ingrés en col·lectivitats tancades de persones amb síndrome de Down no immunes davant d’aquests virus augmenta el risc d’adquirir aquestes infeccions. Les mesures higièniques i preventives (vacunació) són de gran importància per disminuir-ne la incidència, sobretot en el cas del virus de l’hepatitis B, ja que es redueix el risc d’adquisició de la infecció i de les seves complicacions. D’altra banda, no totes les hepatitis en pacients amb síndrome de Down són infeccioses. En alguns casos es detecten alteracions d’origen immunitari: són les hepatitis autoimmunes. En persones amb síndrome de Down s’ha observat també un major risc de presentar càlculs a la vesícula biliar (litiasi biliar), que poden tenir lloc en els primers anys de vida. En general no provoquen molèsties i és una troballa casual que es detecta en una ecografia practicada per altres motius, però en algun pacient poden ocasionar manifestacions clíniques o complicacions (per ex. pancreatitis), que poden requerir un tractament quirúrgic.

Signes d’alerta

Tot i que la major part de les hepatitis agudes i cròniques no s’acompanyen de manifestacions clíniques significatives, algunes hepatitis agudes poden evolucionar cap a una afectació molt greu amb fracàs del fetge o hepatitis fulminant que evoluciona fins al coma. D’altra banda, l’evolució crònica constitueix un signe d’alerta, pels riscs associats de desenvolupar complicacions molt greus (cirrosi, càncer). Per això, la persistència d’alteració de les anàlisis durant més de 6 mesos (elevació de les transaminases), requereix un control estricte del pacient.

Orientacions preventivoterapèutiques

En el cas de l’hepatitis A, la prevenció inclou mesures d’higiene i sanitat pública, com també l’administració de gammaglobulina abans o després de l’exposició al virus (viatges a zones on es freqüent, exposició al contagi en l’àmbit familiar o en col·lectivitats tancades). D’altra banda, les vacunes actuals són molt eficaces. No hi ha un tractament específic de l’hepatitis A. Pel que fa a l’hepatitis B, les mesures preventives es basen en l’administració de gammaglobulines i vacunes. Les gammaglobulines s’utilitzen per conferir protecció ràpida després d’un contagi (perinatal, per agulles contaminades o sexual), però aquesta protecció només dura uns mesos. La protecció prolongada requereix la vacunació, que és molt eficaç. Després de l’adopció d’estratègies per eliminar la transmissió del virus de l’hepatitis B s’ha produït una important reducció de la seva incidència en nens i adolescents en molts països desenvolupats i en alguns en vies de desenvolupament. Les principals estratègies per eliminar la transmissió de la infecció inclouen la detecció prenatal de la infecció en embarassades, l’administració de gammaglobulina i de vacuna específica als nounats de mares que han donat resultats positius (en les primeres 12 hores després del naixement) i la vacunació de tots els lactants i dels preadolescents que no hagin estat vacunats prèviament, com també dels grups de població adulta amb alt risc de contraure la infecció. L’hepatitis B no té un tractament específic. El desenvolupament de vacunes efectives i la instauració de programes de vacunació sistemàtica dels nens per prevenir les infeccions per virus de l’hepatitis A i virus de l’hepatitis B pot contribuir a eradicar aquestes infeccions en determinades regions del món en les properes dècades. Tanmateix, no es disposa encara d’una vacunació eficaç per reduir la incidència de l’hepatitis C. En alguns casos s’utilitza l’interferó alfa per al seu tractament.

Anar a dalt