Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Febre

La febre pot definir-se com una temperatura corporal superior a 38º C, sigui quina sigui la seva forma de mesura.

Característiques generals

La febre és un símptoma, no una malaltia. És un dels signes clínics més freqüents i el principal motiu de consulta pediàtrica urgent. Es deu a una elevació del llindar de la sensibilitat del centre termoregulador, que es troba al cervell, habitualment provocada per una infecció. El centre termoregulador actua com un termòstat. La febre es produeix com a resposta normal a la malaltia i té un paper important en la lluita contra aquesta activant els sistemes immunològics de l’organisme. Tanmateix, quan és elevada comporta símptomes molests (malestar general, calfreds) i en nens predisposats pot desencadenar convulsions (convulsions febrils) (vegeu Convulsions i epilèpsia). La febre no és el mateix que la «hipertèrmia». La hipertèrmia és l’elevació de la temperatura provocada per un escalfament ambiental extern, com un cop de calor, sense intervenció del centre termoregulador del sistema nerviós.

Síndrome de Down

Els nens amb síndrome de Down no presenten una predisposició particular a la febre ni a les convulsions febrils. Com en la resta dels nens, la seva aparició ha de comunicar-se al pediatre perquè l’avaluï.

Signes d’alerta

La febre, per ella mateixa, no constitueix un perill per al pacient. Només quan dura més de 4-5 dies sense que se n’hagi determinat la causa o vagi acompanyada de signes d’alarma s’ha de considerar com potencialment greu. En la pràctica, poden interpretar-se com a signes d’alarma la febre alta en lactants menors de 3 mesos o quan no respon a la medicació antitèrmica, o si s’acompanya d’alteracions de la consciència, taques o morats a la pell o vòmits incoercibles. L’aparició de convulsions febrils sol generar una situació d’angoixa en l’entorn familiar, però solen cedir en poc temps de manera espontània o sota els efectes d’un tractament antitèrmic. Tanmateix, si es prolonguen poden requerir l’assistència a un centre d’urgències pediàtriques.

Orientacions preventivoterapèutiques

Tal com es desprèn de tot el que s’ha esmentat, la febre no és, en general, un motiu que exigeixi un tractament necessari o urgent. Quan s’indica, es tracta amb medicaments antitèrmics, usualment per via oral i en presentacions líquides. Els més emprats són el paracetamol, en dosis de 10-15 mg per kg de pes cada 4 o 6 hores i, en nens de més de 3 mesos, l’ibuprofèn, a dosis de 5-10 mg/kg cada 6-8 hores. L’aspirina només s’ha d’emprar sota estricta indicació mèdica per sota dels 18 anys d’edat. No s’ha d’esperar ni pretendre una normalització immediata de la temperatura corporal amb la medicació. Els banys en aigua tèbia/freda no són eficaços per reduir la temperatura central i són molt molestos per al pacient si no estan conduïts per persones expertes. La seva veritable indicació és el tractament de la hipertèrmia. Tampoc no són útils les fregues amb alcohol o colònia, amb l’agreujant que poden comportar una absorció indesitjable de l’alcohol. El nen ha de rebre una ingesta abundant de líquids frescos, per prevenir la deshidratació, i estar poc abrigat. Si experimenta calfreds se’l pot abrigar momentàniament fins que desapareguin sota l’efecte de les mesures terapèutiques correctes. En nens amb antecedents de convulsions febrils convé extremar la vigilància de possibles nous episodis i el pediatre ha de prescriure les medicacions preventives i terapèutiques individuals que puguin estar indicades.

Anar a dalt