Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Deambulació

La deambulació es la acció de caminar o passejar-se, l’adquisició de la marxa de manera autònoma. La deambulació és la principal consecució motora del nen, ja que li permet explorar l’entorn i augmentar la seva independència.

Característiques generals

En la població general, l’edat mitjana en la qual els nens adquireixen la marxa autònoma gira al voltant dels 12 mesos, amb un interval que va dels 8 als 18 mesos. Alguns nens abans d’iniciar la deambulació passen per un període de gateig que s’inicia entre els 6 i els 10 mesos. Altres, en canvi, ometen aquesta etapa fins que aprenen a mantenir-se dempeus i finalment a caminar.

Síndrome de Down

En nens amb síndrome de Down, l’edat mitjana d’adquisició de la marxa autònoma és de 20 mesos, amb un interval que va dels 12 als 45. A més, presenten una sèrie d’alteracions del sistema musculosquelètic que afecten el seu desenvolupament psicomotor i que dificulten l’adquisició de la marxa: hipotonia muscular (disminució de la tensió del múscul o to), laxitud lligamentosa (augment de la flexibilitat de les articulacions), reducció de la força i extremitats més curtes.

Signes d’alerta

Tots els nens amb síndrome de Down, a menys que presentin cap altra patologia orgànica no associada amb la síndrome, caminen de manera autònoma. En alguns casos, a causa de les alteracions del sistema musculosquelètic, durant l’adquisició de la deambulació, desenvolupen patrons de moviments compensatoris anormals com ara caminar amb els malucs en rotació externa, els genolls rígids, els peus plans i girats cap enfora. En aquests casos es recomana consultar el pediatre per valorar la situació i derivar el nen a un centre d’atenció primerenca on podran ajudar-lo a corregir aquests moviments.

Orientacions preventivoterapèutiques

Per ajudar el nen amb síndrome de Down en el procés d’adquisició de la marxa autònoma és recomanable demanar orientació professional. Aquesta es pot realitzar en un centre especialitzat en atenció primerenca a través d’un fisioterapeuta, entenent que la fisioteràpia, en aquests casos, és de caràcter preventiu i no accelera el procés, sinó que ajuda a evitar que el nen desenvolupi patrons de moviments compensatoris anormals que podrien acabar constituint problemes ortopèdics i funcionals. Per tant és important fer una consulta preventiva i un seguiment de l’evolució.

 

Anar a dalt