Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Crup. Laringitis

El crup es caracteritza per l’aparició sobtada de ronquera, tos de gos i símptomes que es manifesten en aspirar l’aire cap a les vies respiratòries (inspiració), consistents en una respiració ronca (estridor) i un grau més o menys accentuat de dificultat a l’hora de respirar (tiratge o dispnea inspiratòria). Es deu a la inflamació o inflor de la laringe i de les cordes vocals (Fig. 2.1). Gairebé sempre és conseqüència d’una infecció per virus: laringotraqueïtis viral. En ocasions no s’associa amb una infecció reconeguda: crup espasmòdic. També pot estar causat per una infecció bacteriana, però només excepcionalment, ja que se sol prevenir mitjançant l’aplicació sistemàtica de les vacunacions infantils.

Característiques generals

El crup és sobretot freqüent entre els 6 mesos i els 3 anys d’edat. Al voltant dels 2 anys l’experimenten 5 de cada 100 nens. Les seves repeticions no són rares. En la laringitis viral, els símptomes s’acostumen a manifestar després d’1 a 3 dies d’un refredat, febril o no, i empitjoren típicament durant la nit, la qual cosa obliga el nen a incorporar-se al llit per respirar millor. En general es resolen espontàniament al cap de 3-7 dies, tot i que es poden prolongar o complicar amb la infecció de la tràquea i els bronquis (laringotraqueobronquitis). En la repetició influeixen factors de predisposició, entre els quals hi sol haver una constitució al·lèrgica.

Síndrome de Down

La freqüència de recurrències de laringotraqueïtis aguda és superior a l’habitual en els nens amb síndrome de Down durant els primers anys de vida. Es pot atribuir a una fallada dels mecanismes immunitaris després d’un primer brot, més probable que en els nens de la població general. També hi poden contribuir les alteracions orgàniques locals, com ara una menor consistència dels cartílags de la laringe (laringomalàcia), no infreqüents en lactants amb síndrome de Down i que se soluciona espontàniament amb l’edat. La hipotonia generalitzada d’aquests nens, la seva propensió a la propulsió de la llengua cap enrere i l’augment freqüent de mida (hipertròfia) de les amígdales i les adenoides també afavoreixen l’obstrucció de les vies respiratòries altes. L’al·lèrgia sembla tenir un paper escàs en aquests pacients.

Signes d’alerta

Tot i que el soroll i la dificultat respiratòria alarmen sovint els pares i el mateix nen, sobretot durant la nit, no solen representar en ells mateixos signes de gravetat; la millora progressiva n’és la norma. En canvi, són motius d’assistència mèdica i hospitalització: a) la ronquera progressiva; b) la dificultat respiratòria creixent; c) l’excitació extrema; d) el color blavós de llavis o ungles; e) les alteracions de la consciència; i f) la febre alta prolongada.

Orientacions preventivoterapèutiques

Tret en el cas de l’antecedent de nombroses recurrències, l’aparició d’un crup en el transcurs d’un refredat lleu és difícil de preveure i prevenir. Abans de la presentació d’un episodi de crup, és important contenir l’ansietat lògica dels pares o els cuidadors, per no incrementar la que experimenta el nen, ja que l’evolució natural habitual sol ser satisfactòria. Una maniobra que sol propiciar una millora és l’exposició del nen a l’aire fresc, per exemple a través d’una finestra. La humidificació de l’aire només sembla beneficiar el crup espasmòdic, no el víric que és el més habitual. Pot ser necessari l’ús d’antitèrmics i els medicaments antiespasmòdics poden mostrar certa utilitat. Els antibiòtics, antitussígens i anticongestius no estan, en principi, indicats. Els pacients que exigeixen hospitalització reben tractament, entre d’altres, amb corticosteroides inhalats, orals o injectats, o epinefrina nebulitzada. Alguns d’aquests tractaments es poden posar a disposició dels pares de nens amb tendència a episodis repetitius de certa intensitat.

Anar a dalt