Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Atenció primerenca

El Libro blanco de la atención temprana la defineix com «el conjunt d’intervencions, adreçades a la població infantil de 0-6 anys, a la família i a l’entorn, que tenen com a objectiu donar resposta al més aviat possible a les necessitats transitòries o permanents que presenten els nens amb trastorns en el desenvolupament o que tenen risc de patir-los. Aquestes intervencions, que han de considerar la globalitat del nen, han de ser planificades per un equip de professionals d’orientació interdisciplinària o transdisciplinària». Per arribar al terme actual d’«atenció primerenca» s’ha passat, al llarg de les darreres dècades del segle xx per diferents accepcions: estimulació primerenca, estimulació precoç i intervenció primerenca o precoç. Actualment hi ha el consens generalitzat que el terme més adequat és el d’atenció primerenca.

Característiques generals

El desenvolupament infantil és el resultat de la interacció entre factors genètics i ambientals. La base genètica estableix unes capacitats característiques de desenvolupament i, fins ara, no és possible modificar-les. Els factors ambientals modulen la possibilitat d’expressió o de latència d’algunes de les característiques genètiques. L’atenció primerenca, en nens amb discapacitat o que estan en situació de risc, pot pal·liar les conseqüències de la discapacitat. En l’atenció primerenca s’ha de considerar el nen en la seva globalitat, tenint en compte els aspectes intrapersonals, biològics, psicosocials i educatius propis de cada individu, com també els interpersonals, relacionats amb l’entorn, la família, l’escola, la cultura i el context social. Per tant, la intervenció des dels centres d’atenció primerenca ha de ser global.

Síndrome de Down

Segons el Libro blanco de la atención temprana, en el nen amb síndrome de Down, l’atenció primerenca es defineix com el «conjunt d’intervencions adreçades tant als nens amb síndrome de Down de 0 a 6 anys, com a les seves famílies i el seu entorn. L’objectiu és donar resposta a les necessitats que presenten aquests nens per potenciar al màxim el seu desenvolupament. Les intervencions han de considerar la globalitat del nen i han de ser planificades per un equip de professionals que tingui en compte totes les àrees de desenvolupament del nen». Amb la tasca que duen a terme els centres d’atenció primerenca s’afavoreix el desenvolupament de les capacitats del nen i se l’ajuda a desenvolupar la màxima autonomia i l’adquisició de conductes adequades a l’edat i a l’entorn.

Signes d’alerta

Quan neix un bebè amb síndrome de Down, els pares es posen en contacte amb els especialistes per determinar les atencions que necessita. Cada nen amb síndrome de Down és diferent i requereix una intervenció personalitzada. La tendència general dels pares, a causa de l’ansietat que produeix la discapacitat, és pensar que necessita molta ajuda i molt freqüent i sol·liciten tractaments molt intensos; desitgen el millor per al seu fill i de vegades confonen quantitat amb qualitat. No pel fet d’oferir moltes hores d’intervenció, el tractament evolucionarà més de pressa. De vegades, sobrecarregant el nen s’aconsegueix l’efecte contrari: avorriment, retraïment i inhibició.

Orientacions preventivoterapèutiques

És important que els pares gaudeixin del seu fill durant tot el procés de desenvolupament i recordin que cadascú té el seu ritme d’evolució. S’ha d’evitar comparar-lo amb altres nens, tant si tenen discapacitat com si no, i respectar les seves característiques pròpies. Els nens amb síndrome de Down tenen un temps de reacció més lent i és important esperar i no anticipar-se a la seva resposta. Acceptar la seva manera de funcionar i estimular-lo sense exigir-li massa afavoreix el bon desenvolupament de la seva identitat.

Anar a dalt