Salta al contingut
ABC21 – Fundació Catalana Síndrome de Down

Adolescència. Pubertat

S’entén per adolescència l’etapa que conjuga el desenvolupament i la maduració de l’ésser humà, caracteritzada per una sèrie de canvis biològics, psicològics i socials. Debuta amb la pubertat i arriba fins a la joventut. Etimològicament significa creixement i, per tant, canvi. És una època de crisi que implica un funcionament inestable, fins i tot aparentment anòmal, de la persona.

Característiques generals

La pubertat o inici de l’adolescència va unida a canvis corporals, al desenvolupament dels signes genitals externs i a la capacitat de procrear. Suposa un canvi hormonal que genera una transformació física i psíquica. Canvia el cos i canvien els interessos i els desigs. En aquesta etapa es produeix també una crisi de la imatge i l’esquema corporal. Apareixen regressions i canvis bruscs i l’impuls és tan intens que hi ha una tendència a l’actuació, a l’acció, que en l’adolescència sembla normal i que en una altra edat podria entendre’s com un trastorn de conducta: actituds d’oposició, de provocació, rebel·lia, canvis d’humor, quadres depressius i sobretot inquietuds i manifestacions sexuals. També, en l’adolescència, es perd la identitat de nen i, a través dels diferents canvis, es busca una identitat que es va construint a poc a poc. Els desequilibris pels quals passa un adolescent són importants però també normals i necessaris.

Síndrome de Down

L’adolescent amb síndrome de Down travessa aquesta etapa evolutiva amb més dificultat i a una edat cronològica potser més tardana. En el pla psicològic, la seva adolescència presenta unes característiques similars a les de la resta de la població (oposició, inestabilitat emocional, rebel·lia), però, a causa de la seva major dependència i la seva inseguretat, té menys força per oposar-se a l’instint protector dels pares i no aconsegueix el mateix que la resta dels nois i les noies, encara que ho desitgi. Això el fa mantenir-se en una posició més infantil. En general, les persones amb síndrome de Down són vistes sempre com si fossin nens. Aquesta etapa és difícil tant per a l’adolescent com per als seus pares, que s’angoixen pel creixement del seu fill. Els conflictes de l’adolescència es comparteixen i s’elaboren en grup. Una de les funcions de les colles és la construcció de la consciència de la identitat adolescent, ja que cal establir una diferencia en relació amb els adults per elaborar una consciència pròpia. Es transfereix al grup una part de la dependència que abans es tenia de la família, i aquest constitueix una transició necessària per assolir la identitat adulta. El nen amb discapacitat no sol tenir aquest grup de pertinença i ha d’elaborar moltes coses tot sol, la qual cosa el pot portar a tancar-se en ell mateix, a accentuar l’ús de rituals i a retallar el seu món de relació. L’adolescent amb síndrome de Down necessita més ajuda per entendre els canvis que experimenta, necessita informació sobre la sexualitat, suport en les seves relacions afectives i reforç de l’autoestima i del desig de créixer. Des del punt de vista del desenvolupament sexual, l’adolescència sol ser menys completa. Els caràcters sexuals poden aparèixer menys desenvolupats, tot i que hi ha moltes variacions en aquest sentit. També es produeixen casos de pubertats avançades i menarquies cap als 9-10 anys, que representen un desfasament important, ja que el cos, el desenvolupament mental i el desenvolupament psicoafectiu no evolucionen de manera harmònica. Les dones amb síndrome de Down són relativament fèrtils, a diferència dels homes, que no ho són. Sovint, els pares viuen les manifestacions sexuals dels seus fills, la seva sexualitat, com un problema i tenen reaccions que tendeixen a negar-la o a ignorar-la. Tanmateix els nens creixen i, amb la pubertat, apareixen les primeres manifestacions sexuals. La sexualitat no es redueix exclusivament a la genitalitat, sinó que implica la capacitat d’evolucionar cap a una relació en la qual s’integren diferents aspectes: enamorar-se, sentir atracció, desitjar-se, protegir-se, tenir un projecte de continuïtat. Com integra una persona amb discapacitat tots aquests aspectes? Les seves dificultats per integrar-los i l’escàs suport familiar i social que rep li dificultarà tenir una vida afectiva plena.

Signes d’alerta

La pubertat i l’adolescència són etapes de risc d’aparició de quadres depressius a causa de la dificultat per assimilar la crisi d’identitat pròpia d’aquesta etapa de la vida. La presa de consciència de la discapacitat, el rebuig d’aquesta o les dificultats per acceptar-la, els canvis corporals i els problemes per trobar amics i formar un grup per relacionar-se poden provocar un quadre depressiu que, en la síndrome de Down, es manifesta de manera diferent que en la població general: pèrdua d’habilitats i de memòria, més lentitud, menys motivació i atenció, alteracions de la gana i la son, tendència a la desconnexió i a l’aïllament, augment dels soliloquis (parlar sol), fragilitat afectiva, passivitat i plors. Molts trastorns depressius també poden manifestar-se en forma de símptomes orgànics. Per això, convé efectuar un examen mèdic complet per descartar problemes físics, sobretot hipotiroïdisme i diabetis.

Orientacions preventivoterapèutiques

Tot i que se sap que els fills creixen i es fan adults, quan hi ha una discapacitat, el creixement es qüestiona perquè encara es valora la persona per la seva edat mental. Fins i tot sorprèn l’aparició de manifestacions sexuals, de conductes adolescents i d’actituds pròpies de l’edat cronològica, perquè no s’esperen. Els adolescents amb síndrome de Down han de rebre un tractament adequat a la seva edat cronològica, tenir un grup d’amics, poder fer coses adaptades a les seves possibilitats i amb els suports necessaris, de la mateixa manera que ho fan els seus germans o companys; cal respectar els seus espais íntims (dormitori, bany) i els seus ritmes, fomentar la seva autonomia, confiar, escoltar i sol·licitar les seves opinions, i valorar les seves potencialitats. És molt important, així mateix, treballar la identitat (informar-lo sobre la síndrome de Down, ajudar-lo a acceptar-la, a descobrir les seves capacitats) des de la infantesa per evitar desajusts emocionals en aquesta etapa. La construcció de la identitat és un fenomen molt complex que s’inicia en el moment de néixer i que es va estructurant a través de les experiències al llarg de la vida. Arribar a l’adolescència coneixent les limitacions pròpies de la síndrome, però també les seves múltiples capacitats, és una situació de respecte i d’autonomia, que, a més, reforça l’autoestima i garanteix una bona evolució. Pel que fa a la sexualitat, com es pot ajudar una persona amb síndrome de Down perquè es desenvolupi de la manera més normal possible en el terreny sexual? En primer lloc, reconeixent que té sexualitat; després tenint en compte la seva edat cronològica i pensant en la persona com un ésser en desenvolupament, fomentant una educació que l’ajudi a passar per les diferents etapes evolutives sense que quedi fixada en cap d’aquestes i proporcionant-li informació i confiança. Educar és transmetre normes, però també és deixar créixer. I dins de l’educació sexual ha d’abordar-se el tema de l’anticoncepció, ja que, com s’ha assenyalat, la dona amb síndrome de Down pot quedar-se embarassada. S’ha d’ajudar la persona jove amb síndrome de Down a integrar funcions subratllant aquelles que es troben en un grau de progrés més avançat. Cal entendre quina és la seva necessitat real i, per tant, és indispensable fer front a la sexualitat de les persones amb discapacitat no només en funció del que està bé i el que està malament, sinó entenent les necessitats que es manifesten, perquè la confiança, tot i el risc, forma part del procés d’adquisició d’autonomia i a qualsevol risc dominant li correspon una comprensió pel que fa a la maduració de la personalitat.

Anar a dalt